Els meus mestres
Crec que des de sempre m’ha interessat la fotografia, però sempre hi hagut d’alts i baixos.
Recordo de ben petita que quant venien “els francesos” com deien els de casa, sempre el “Tie Izquierdo” portava una càmara enorme i ens ensenyava les fotografies dels seus fills i nets a França. Crec que per aquest record nostàlgic m’ha quedat aquella cosa de cada any s’hauria d’anar a Paris…
La primera càmara va arribar amb la Primera Comunió –com a la majoria dels nascuts als anys 70- però aleshores encara calia revelar els carrets, així que només s’utilitzava la càmara per immortalitzar els moments importants de la vida.
Amb el primer sou d’un treball d’estiu em vaig comprar una càmara reflex analògica. Encara ara em pregunto com pot ser que la sabés fer anar!
I a l’estiu següent em vaig comprar un equip de revelat. El vaig muntar a l’habitació del safreig de les golfes de casa dels pares. Però era molt complicat revelar de dia, ja que es filtrava la llum per totes bandes. Així que mica en mica, en comptes de sortir de discoteques em passava molts dissabtes tancada a la minúscula habitació revelant. Aleshores estudiava a Barcelona, i em quedava ben poc temps per fer de tot.
Recordo aquella etàpa fotografiant bàsicament en blanc i negre, i aprenent d’un amic que també havia muntat el seu equip de revelat a casa seva, i el llibre d’en Michael Landford. Sobretot tenia obsessió per fotografiar les diferents textures de les fustes i arquitectura nova i vella.
Però el fet de passar tota la setmana a Barcelona i els caps de setmana estudiant i revelant (i potser llegint novel·les més que estudiant -tot i així els estudis vàren anar molt bé!-) em van anar aïllant socialment. Això no podia ser, i sense pràcticament sense adonar-me vaig anar deixant de fotografiar. I un bon dia em vaig adonar que la meva mare havia clausurat l’estudi de revelat i s’havia tornat a convertir en una soleiada habitació de safreig…
No va ser fins el moment en que vaig obrir el blog i em vaig començar a dedicar a l’altra meva gran passió de cuinar reposteria, que va tornar a nèixer en mi la necessitat de fotografiar.
I és així com l’Ivana em recomana els cursos d’EncandilArte. I des d’aleshores no he parat de crèixer: possiblement ara mateix els cursos de fotografia siguin el meu gran vici.
Així doncs, aquests són els meus mestres:
Sobre mi
Gormanderia.
Així és com anomena la meva àvia a totes les coses dolces, és a dir les llepolies.
Em vaig passar tota la infancia i joventut a la seva cuina. A l’escalfor dels seus fogons hi vaig aprendre tot el que sé i sóc.
Aquest blog neix per homenatjar a la meva àvia: la meva gormanderia predilecte! i a totes les dones de la meva família que tant m’han aportat. Moltes gràcies 
L’origen “gramàtic” gourmenderies ve de:
A mesura que el blog anava creixent, aquest mot ha anat evolucionant fins el punt que ara mateix qualsevol cosa que em resulti atractiva esdevé per mi una gourmenderia.
Les meves gourmenderies predilectes són:
- Tricotar sota l’om
- Estirar-me i contemplar el pas dels núvols
- Fer ganxet o patchwork al balancí vora el foc
- Fotografiar dolços
- Dir ”Bon dia!” a la meva cunilleta
- Somiar i somiar desperta!
- Cuinar pels que m’estimo
- Gaudir de les estacions mentre surto a fer exercici (i si vaig acompanyada encara millor!)
- El vol ras de les orenetes
- Percebre instants màgics que podrien ser fotografiats si portés la càmara al damunt
- i sobretot compartir tot el que faig. Per això existeix aquest bloc.
Però per poder fer tot això abans he de complir amb tot un munt d’obligacions! i per això massa sovint em trobo que no puc publicar tant com voldria, o no puc visitar tots el blogs que voldria.
- Sóc riallera i exageradament responsable
- M’esforço a tenir una actitud positiva
- Tinc molta paciència
- No entenc la inestabilitat de la informàtica ni de la borsa
- Em considero lluitadora
- M’agrada fer que els del meu voltant se sentin bé
- Em costa gestionar el mal humor dels altres ja que crec que és un sentiment domable
- M’agrada molt la xocolata, encara que potser no tant com la Somba
- M’encanta aixecar-me d’hora i gaudir del lent despertar mentre contemplo el jardí i visito els blogs que segueixo o repasso la llista de mails
- Penso que qui té un amic té un tresor, i em dol sentir que no tothom pot ser digne de la meva amistat
- M’agradaria que per part de les institucions políques existís el respecte i la responsabilitat.
- També estaria bé, com a sentiment global, que el fet de pertanyer a una altra cultura o parlar una altra llengua s’interpretés com un enriquiment cultural
- No prentenc fer-me rica –tot i que de vegades compro algun numero de sorteig- la única cosa que vull es poder portar una vida digne
- Visc en un poble
- M’agrada molt la pau i portar una vida sosegada
- i m’agradaria que tothom em tractés amb respecte.
El meu lema és: “compartir és estimar”.
Si després de llegir tot això creus que t’has embafat de tant de sucre, potser que no segueixis mirant rés més del blog ; )
Agraeixo molt la teva visita.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)
BENVINGUTS
Em dic Mglòria i aqui hi trobareu tot de coses dolces!
Traductor
